Consulteu el pdf que trobareu en aquesta pàgina (cliqueu ací, seguidament en "Cultura", després en "Festival de Teatre de Carrer" i finalment "en aquest PDF").
Buffff: el camí és llarg, però ho mereix, teniu el programa complet.
diumenge 27 d’abril de 2008
dimarts 22 d’abril de 2008
diumenge 20 d’abril de 2008
LE GRAND VOYAGE
FICHE TECNIQUE
Réalisateur:Ismaël Ferroukhi
Scénariste: Ismaël Ferroukhi
Date:24 novembre 2004 (France)
Genre:Drame
Nicolas Cazalé... Reda
Mohamed Majd... Le Père
Jacky Nercessian... Mustapha
Ghina Ognianova... La vieille femme
Kamel Belghazi... Khalid
Atik Mohamed... Le pélerin Ahmad
Malika Mesrar El Hadaoui... La mère
François Baroni... Le douanier italien
Krassi Kpacu... Le douanier serbe
Kirill Kavadarkov... Le barman yougoslave
Blajo Wymenski... L'homme du change
Diyan Machev ... L'homme bavard
Erol Atac... Douanier turc 1
Sadik Deveci... Douanier turc 2
Nihat Nikerel... Chef policier turc
Pour avoir plus information sur le film cliquez ici.
Synopsis
À quelques semaines du Bac, Réda, un étudiant qui vit en Provence, est obligé par son père a le conduire en voiture jusqu'à La Mecque.
Opinion
Il faisait beaucoup de temps que je ne sortais pas du cinéma avec la sensation d'avoir vu un film si bon.
Ismaël Ferrouki dans cette "road-movie" a été capable de partir d'une situation religieuse (l'Islam) pour arriver au vrai sujet du film: la relation entre un fils et son père.
Ferrouki parle de la relation entre génerations et aussi utilise la formule des "roads-movies": "celui qui part n'est pas celui qui revient".
Réda est purifié grâce au voyage.
Au debut il ignorait la religion de son père, à la fin il sera capable de la respecter parce qu'il aura appris à respecter les croyances des autres.
Je veux souligner aussi les petits détails de son père par rapport à la relation de Réda avec sa petite amie ou la description de la culture islamique, par exemple.
Avec raison, ce film a obtenu le Lion d'Or à Venise.
J'ai eu de la chance de voir ce film en version originale.
Pour moi, ce film est un petit bijou. Merci monsieur Ferrouki.
dissabte 19 d’abril de 2008
no m'he tornat boja
NOOOOO, no és això, no és que m'haja posat a escriure com una boja.
Tots els posts publicats amb data d'avui provenen d'un altre bloc que havia creat al curset d'Antonio Solano (Paraules).
Com que no l'utilitzava, he fet transvassament i l'he suprimit.
FINS AVIAT ;)
MERCE RODOREDA
La plaça del Diamant
La plaça del Diamant narra la història d'un procès de pèrdua i recuperació d'identitat. Natàlia, la protagonista, és una noia òrfena de mare, que treballa de dependenta en una pastisseria, que té un promès formal i que coneix Quimet, un altrenoi, en un ball de la Festa Major de Gràcia. La relació amb en Quimet, amb qui es casa al cap d'un any, capgira radicalment la seva vida, a més de sotmetre-la a un procés de submissió, el primer esglaó del qual és la pèrdua d'identitat. Ja en el primer capítol, la noia deixa de ser Natàlia per esdevenir Colometa. Natàlia-Colometa és, en la primera part de la novel·la, una noia ingènua, bondadosa i passiva, que no sap gaire què és el món i pateix se li demanen alguna cosa i ha de dir que no. Aviat és mare de dos fills, entra en una progressiva espiral d'angoixes i opressions: ha de suportar les rareses de Quimet, ha de treballar fora de casa, no pot atendre correctamnt els fills i li toca viure uns moments històrics delicats. La més significativa d'aquestes opressions és la progressiva invasió de la pròpia llar per part dels coloms que cria el marit. I és en contra aquesta opressió que es rebel·la Colometa el dia que inicia el camí cap a la maduresa aprèn a dir que no. I el primer que fa es desfer-se progressivament dels coloms. El personatge ha madurat i ha pres una decisió: es revolta contra allò que considera injust i inicia un llarg camí de recuperació cap a la pròpia identitat. L'acció contra els coloms és una rebel·lia contra el marit perquè els coloms són d'en Quimet. Per un altre costat, el canvi interior es produeix de manera paral·lela a la revolució exterior amb l'inicia de la guerra civil espanyola. Quimet es converteix en un milicià primerenc que és destinat, més tard, al front d'Aragó, on mor. La mort del marit, la immensa desolació de la postguerra, la gana i la misèria que passen els seus fills l'aboquen a pensar en un suïcidi col·lectiu -ella i els dos fills- com a única alternativa. Sortosament el projecte no tira endavant perquè l'adroguer que li ven salfumant obre una porta a l'esperança en oferir-li una feina i, mesos més tard, la possibilitat de fer la vida amb un nou matrimoni. Un matrimoni d'avantatges perquè a banda de millorar el nivell econòmic, Antoni, l'adroguer, és mutiliat delmig per la guerra, fet que estalviarà a la protagonista el trauma de les relacions sexuals. Per un altre costat, és mateix adroguer qui comença a restituir la identitat perduda adreçant-se-li pel seu nom: Natàlia.
Mirall trencat
És una novel·la llarga, dividida formalment en tres parts, que narra la corba ascendent i declinant d'una família, els Valldaura-Farriols, que representen un temps i un país concret. La primera part, formada per divuit capítols, té una funció de presentació tant pel que fa als personatges com pel que fa a l'escenari, per tant la narració de fets i esdeveniments hi són predominants; ens són presentats els fundadors de la família: Teresa Goday i Salvador Valldaura, personatges que pertanyen a un món culte. La segona part, estructurada en vint-i-un capítols, es desplaça dels fets externs cap a la intimitat dels personatges; el nucli d'aquesta part és el món infantil, marcat per la tràgica presència de la mort: Jaume, el fill petit, és assassinat i Maria es suïcidarà. La darrera part, de tretze capítols, continuarà amb la descripció de la història familiar; Teresa en serà l'ànima i morirà acompanyada dels records més estimats. L'evolució de la història queda reflectida, també, en la torre esplèndida on viuen i que es comporta com si d'un organisme vivent es tractés. El tema central de l'obra és la mort, tractat de manera simbòlica. És, també, la liquidació literària i mítica d'un període de Catalunya, vital i brillant trencat per la Guerra Civil. El temps no és lineal, sinó que queda fragmentat per nombroses reflexions, que giren sempre al voltant del pas del temps. Pel que fa als personatges cal dir que mantenen dues constants: la soledat i la desencisada concepció de l'existència humana; cal ressaltar la gran quantitat que n'apareixen a l'obra, tant de masculins com de femenins, i la seva extracció social benestant; cal apuntar que els personatges principals seran dues dones: Teresa, representant del món dels adults i Maria del món dels infants. Alterna l'estil directe amb l'indirecte. La veu predominant és en tercera persona.
Aloma
Planteja la història d'un amor desgraciat entre Aloma, una adolescent solitària i somniadora, i Robert, un home ja madur i solterparent seu. El fracàs de la relació, juntament amb un desgastat ambient familiar, obligaran a la protagonista a acarar el futur amb fermesa per l'amor al fill que ha de néixer de les seves entranyes. El relat, ordenat en vint capítols, té una estructura narrativa clàssica dividida en plantejament (capítols I-VII), nus (capítols VIII-XIII) i desenllaç (capítols XIV-XX). A través del narrador omniscient i del monòleg interior, l'autora ens introdueix dins el món trasbalsat d'Aloma. L'acció té lloc a la ciutat de Barcelona, una ciutat que és vista sota diversos primes a mesura que es desenvolupa el relat.
El carrer de les Camèlies
Narra la història de Cecília Ce, una nena trobada al carrer de les Camèlies, que esdevindrà prostituta; una protagonista que fugirà del casal del carrer de les Camèlies on 1'han trobada, i viurà a les barraques de Montjuïc, des d'on empesa per la gana, anirà a la Rambla: "a fer senyors". Posteriorment farà d'amistancada de diversos homes, i la seva vida es reduirà a anar als cafès i a passejar-se per la ciutat, sense cap objectiu precís: per la Diagonal o pel Passeig de Gràcia, espais com deserts i amb escassa animació, com ho és la vida de Cecília Ce. El seus somni més profund, però, és anar al Liceu, vestida com un a princesa, però un cop, ho aconsegueix, s'adona que aquell no és el seu món. Desenganyada, doncs, i com si fos una taula de salvació, busca els til·lers de la Rambla de Catalunya; Cecília Ce retornar al temps i a l'espai que, amb la distància, descobreix com a única pàtria possible: la infantesa al carrer de les Camélies, una infantesa envoltada de l'olor de les tasses de til-la que prenia de nena.
La plaça del Diamant narra la història d'un procès de pèrdua i recuperació d'identitat. Natàlia, la protagonista, és una noia òrfena de mare, que treballa de dependenta en una pastisseria, que té un promès formal i que coneix Quimet, un altrenoi, en un ball de la Festa Major de Gràcia. La relació amb en Quimet, amb qui es casa al cap d'un any, capgira radicalment la seva vida, a més de sotmetre-la a un procés de submissió, el primer esglaó del qual és la pèrdua d'identitat. Ja en el primer capítol, la noia deixa de ser Natàlia per esdevenir Colometa. Natàlia-Colometa és, en la primera part de la novel·la, una noia ingènua, bondadosa i passiva, que no sap gaire què és el món i pateix se li demanen alguna cosa i ha de dir que no. Aviat és mare de dos fills, entra en una progressiva espiral d'angoixes i opressions: ha de suportar les rareses de Quimet, ha de treballar fora de casa, no pot atendre correctamnt els fills i li toca viure uns moments històrics delicats. La més significativa d'aquestes opressions és la progressiva invasió de la pròpia llar per part dels coloms que cria el marit. I és en contra aquesta opressió que es rebel·la Colometa el dia que inicia el camí cap a la maduresa aprèn a dir que no. I el primer que fa es desfer-se progressivament dels coloms. El personatge ha madurat i ha pres una decisió: es revolta contra allò que considera injust i inicia un llarg camí de recuperació cap a la pròpia identitat. L'acció contra els coloms és una rebel·lia contra el marit perquè els coloms són d'en Quimet. Per un altre costat, el canvi interior es produeix de manera paral·lela a la revolució exterior amb l'inicia de la guerra civil espanyola. Quimet es converteix en un milicià primerenc que és destinat, més tard, al front d'Aragó, on mor. La mort del marit, la immensa desolació de la postguerra, la gana i la misèria que passen els seus fills l'aboquen a pensar en un suïcidi col·lectiu -ella i els dos fills- com a única alternativa. Sortosament el projecte no tira endavant perquè l'adroguer que li ven salfumant obre una porta a l'esperança en oferir-li una feina i, mesos més tard, la possibilitat de fer la vida amb un nou matrimoni. Un matrimoni d'avantatges perquè a banda de millorar el nivell econòmic, Antoni, l'adroguer, és mutiliat delmig per la guerra, fet que estalviarà a la protagonista el trauma de les relacions sexuals. Per un altre costat, és mateix adroguer qui comença a restituir la identitat perduda adreçant-se-li pel seu nom: Natàlia.
Mirall trencat
És una novel·la llarga, dividida formalment en tres parts, que narra la corba ascendent i declinant d'una família, els Valldaura-Farriols, que representen un temps i un país concret. La primera part, formada per divuit capítols, té una funció de presentació tant pel que fa als personatges com pel que fa a l'escenari, per tant la narració de fets i esdeveniments hi són predominants; ens són presentats els fundadors de la família: Teresa Goday i Salvador Valldaura, personatges que pertanyen a un món culte. La segona part, estructurada en vint-i-un capítols, es desplaça dels fets externs cap a la intimitat dels personatges; el nucli d'aquesta part és el món infantil, marcat per la tràgica presència de la mort: Jaume, el fill petit, és assassinat i Maria es suïcidarà. La darrera part, de tretze capítols, continuarà amb la descripció de la història familiar; Teresa en serà l'ànima i morirà acompanyada dels records més estimats. L'evolució de la història queda reflectida, també, en la torre esplèndida on viuen i que es comporta com si d'un organisme vivent es tractés. El tema central de l'obra és la mort, tractat de manera simbòlica. És, també, la liquidació literària i mítica d'un període de Catalunya, vital i brillant trencat per la Guerra Civil. El temps no és lineal, sinó que queda fragmentat per nombroses reflexions, que giren sempre al voltant del pas del temps. Pel que fa als personatges cal dir que mantenen dues constants: la soledat i la desencisada concepció de l'existència humana; cal ressaltar la gran quantitat que n'apareixen a l'obra, tant de masculins com de femenins, i la seva extracció social benestant; cal apuntar que els personatges principals seran dues dones: Teresa, representant del món dels adults i Maria del món dels infants. Alterna l'estil directe amb l'indirecte. La veu predominant és en tercera persona.
Aloma
Planteja la història d'un amor desgraciat entre Aloma, una adolescent solitària i somniadora, i Robert, un home ja madur i solterparent seu. El fracàs de la relació, juntament amb un desgastat ambient familiar, obligaran a la protagonista a acarar el futur amb fermesa per l'amor al fill que ha de néixer de les seves entranyes. El relat, ordenat en vint capítols, té una estructura narrativa clàssica dividida en plantejament (capítols I-VII), nus (capítols VIII-XIII) i desenllaç (capítols XIV-XX). A través del narrador omniscient i del monòleg interior, l'autora ens introdueix dins el món trasbalsat d'Aloma. L'acció té lloc a la ciutat de Barcelona, una ciutat que és vista sota diversos primes a mesura que es desenvolupa el relat.
El carrer de les Camèlies
Narra la història de Cecília Ce, una nena trobada al carrer de les Camèlies, que esdevindrà prostituta; una protagonista que fugirà del casal del carrer de les Camèlies on 1'han trobada, i viurà a les barraques de Montjuïc, des d'on empesa per la gana, anirà a la Rambla: "a fer senyors". Posteriorment farà d'amistancada de diversos homes, i la seva vida es reduirà a anar als cafès i a passejar-se per la ciutat, sense cap objectiu precís: per la Diagonal o pel Passeig de Gràcia, espais com deserts i amb escassa animació, com ho és la vida de Cecília Ce. El seus somni més profund, però, és anar al Liceu, vestida com un a princesa, però un cop, ho aconsegueix, s'adona que aquell no és el seu món. Desenganyada, doncs, i com si fos una taula de salvació, busca els til·lers de la Rambla de Catalunya; Cecília Ce retornar al temps i a l'espai que, amb la distància, descobreix com a única pàtria possible: la infantesa al carrer de les Camélies, una infantesa envoltada de l'olor de les tasses de til-la que prenia de nena.
les famoses paraules del jutge de menors
El popular juez de menores de Granada, Emilio Calatayud, conocido por sus sentencias educativas y orientadoras, ha publicado el libro 'Reflexiones de un juez de menores'(Dauro) en el que inserta un 'Decálogo para formar un delincuente'. Es muy interesante. Dice así:
1 : Comience desde la infancia dando a su hijo todo lo que pida. Así crecerá convencido de que el mundo entero le pertenece.
2 : No se preocupe por su educación ética o espiritual. Espere a que alcance la mayoría de edad para que pueda decidir libremente.
3 : Cuando diga palabrotas, ríaselas. Esto lo animará a hacer cosas más graciosas.
4 : No le regañe ni le diga que está mal algo de lo que hace. Podría crearle complejos de culpabilidad.
5 : Recoja todo lo que él deja tirado: libros, zapatos, ropa, juguetes. Así se acostumbrará a cargar la responsabilidad sobre los demás.
6 : Déjele leer todo lo que caiga en sus manos. Cuide de que sus platos, cubiertos y vasos estén esterilizados, pero no de que su mente se llene de basura.
7 : Riña a menudo con su cónyuge en presencia del niño, así a él no le dolerá demasiado el día en que la familia, quizá por su propia conducta, quede destrozada para siempre.
8 : Déle todo el dinero que quiera gastar. No vaya a sospechar que para disponer del mismo es necesario trabajar.
9 : Satisfaga todos sus deseos, apetitos, comodidades y placeres. El sacrificio y la austeridad podrían producirle frustraciones.
10 : Póngase de su parte en cualquier conflicto que tenga con sus profesores y vecinos. Piense que todos ellos tienen prejuicios contra su hijo y que de verdad quieren fastidiarlo.
AVUI UNA CANÇÒ EN ITALIÀ
A un passo dal possibile
A un passo da te Paura
di decidere Paura di me Di tutto
quello che non so Di tutto quello che non ho
Eppure sentire
Nei fiori tra l'asfalto
Nei cieli di cobalto
- c'è Eppure sentire
Nei sogni in fondo a un pianto
Nei giorni di silenzio
- c'è un senso di te
mmm...mmm...mmm...mmm...
C'è un senso di te
mmm...mmm...mmm...mmm...
Eppure sentire
Nei fiori tra l'asfalto
Nei cieli di cobalto
- c'è Eppure sentire
Nei sogni in fondo a un pianto
Nei giorni di silenzio
- c'è Un senso di te
mmm...mmm...mmm...mmm...
C'è un senso di te
mmm...mmm...mmm...mmm...
Un senso di te
mmm...mmm...mmm...mmm...
C'è un senso di te
(Elisa Toffoli)
MON PARCOURS PROFESSIONEL
Quand j'étais petite je rêvais, comme tous les enfants, être astronaute. Mais à sept ou huit ans je jouais dans la rue avec mon frère et mes cousins. C'était moi qui faisait de professeure et ils étaient mes éleves.
Quand je suis entrée au lycée je pensais qu'à l'Université j'allais étudier pour devenir journaliste. Je rêvais de voyager autour du monde pour être là où soit la nouvelle.
À la troisième année est arrivé un nouveau professeur de Langue et Littérature. Alors, j'ai décidé d'étudier Philologie Hispanique.
J'ai étudié à l'Université pendant 5 ans. Nous pouvions faire les trois premières annés au Collège Universitaire de Castellon, mais on avait besoin de continuer à Valence.
Là, j'ai loué un appartement pendant deux ans avec les copines que j'avais connues au Collège. Pendant cette période j'ai appris beaucoup mais je me suis bien amusée aussi. Nous étudions totue la journée, mais un jour par semaine, le jeudi, nous sortions comme faisaient la plupart des étudiants.
Quand j'ai finit mes études, j'ai commencé à travailler à la bibliothèque de Vila-real. Mais, en même temps, j'ai suivi mes études pour obtenir aussi le Diplôme de Philologie Catalane.
À la bibliothèque, j'étais comme stagiaire: je travaillais beaucoup mais mon salaire était très mince. J'ai laissé ce stage pour faire une substitution comme professeure.
Entre 1995 et 1998 j'ai travaillé comme interimaire au plussieurs lycées des provinces de Valence et Castellon. L'année 1998 j'ai eu ma première place vacante à Guardamar del Segura. Je suis restée là pendant cinq ans.
C'était très dur parce que ma famille habitait à Vila-real et mon copain à Sagunt. Finalement il est venu à Guardamar.
En 2003, je suis retournée à Castellon. J'ai travaillé à Vila-real pendant trois ans et maintenant je suis à Benicàssim depuis deux ans.
L'année dernière, j'ai passé le concours. J'attends mon poste définitif. À l'avenir je ne sais pas où est-ce que je vais travailler...
Quand je suis entrée au lycée je pensais qu'à l'Université j'allais étudier pour devenir journaliste. Je rêvais de voyager autour du monde pour être là où soit la nouvelle.
À la troisième année est arrivé un nouveau professeur de Langue et Littérature. Alors, j'ai décidé d'étudier Philologie Hispanique.
J'ai étudié à l'Université pendant 5 ans. Nous pouvions faire les trois premières annés au Collège Universitaire de Castellon, mais on avait besoin de continuer à Valence.
Là, j'ai loué un appartement pendant deux ans avec les copines que j'avais connues au Collège. Pendant cette période j'ai appris beaucoup mais je me suis bien amusée aussi. Nous étudions totue la journée, mais un jour par semaine, le jeudi, nous sortions comme faisaient la plupart des étudiants.
Quand j'ai finit mes études, j'ai commencé à travailler à la bibliothèque de Vila-real. Mais, en même temps, j'ai suivi mes études pour obtenir aussi le Diplôme de Philologie Catalane.
À la bibliothèque, j'étais comme stagiaire: je travaillais beaucoup mais mon salaire était très mince. J'ai laissé ce stage pour faire une substitution comme professeure.
Entre 1995 et 1998 j'ai travaillé comme interimaire au plussieurs lycées des provinces de Valence et Castellon. L'année 1998 j'ai eu ma première place vacante à Guardamar del Segura. Je suis restée là pendant cinq ans.
C'était très dur parce que ma famille habitait à Vila-real et mon copain à Sagunt. Finalement il est venu à Guardamar.
En 2003, je suis retournée à Castellon. J'ai travaillé à Vila-real pendant trois ans et maintenant je suis à Benicàssim depuis deux ans.
L'année dernière, j'ai passé le concours. J'attends mon poste définitif. À l'avenir je ne sais pas où est-ce que je vais travailler...
nou curset de TIC (cal estar al dia)
El meu primer bloc va nàixer ara fa un any a un curset semblant al que estem fent ara. En aquell curset estaven alguns que ara hi tornen a ser. No sé si amb les mateixes intencions que jo. Bé: algun dels alumnes d'aquell curs està ara fent de professor. Queda clar que va aprendre més que jo...
Per què torne a fer un curs d'unes característiques tan semblants? Perquè en aquella ocasió no vaig aprendre molt. Realment va ser una experiència un poc decebedora. El que en principi semblava que pretenia el curs era donar-li una aplicació pràctica a l'aula i, a la fi, es va quedar en molta teoria i poca pràctica. Llàstima!
Gràcies a la meua companya i amiga Ana Ovando, vaig crear un bloc una mica més seriós (però que finalment va esdevenir un bloc personal, compartit amb una amiga) i vaig poder aprendre a anar modificant el meu bloc, a tunejar-lo i a penjar videos de youtube. Això de donar permís a altres autors perquè puguen publicar al meu bloc ho he aprés d'uns alumnes: Alejandro i Juanjo. A canviar la plantilla per altres més espectculars em va ensenyar una altra alumna, Esther. I bé, em queda tant per aprendre... que ací estic.
Confie que Antonio ens ensenyarà a aprofitar les noves tecnologies a l'aula. Tinc molta il·lusió en posar-ho en pràctica.
De moment, estem començant a crear blocs en alguns grups... i dic "estem" perquè no sóc jo qui els crea sinó els alumnes. Fa poc que hem començat el projecte, així que ja veurem què passa. Almenys he aconseguit motivar alguns alumnes que no hi havia manera de motivar-los. Així que estic contentíssima.
Salutacions companys/companyes i benvinguts a la blogosfera. Ànim, que no és gens difícil!
Per què torne a fer un curs d'unes característiques tan semblants? Perquè en aquella ocasió no vaig aprendre molt. Realment va ser una experiència un poc decebedora. El que en principi semblava que pretenia el curs era donar-li una aplicació pràctica a l'aula i, a la fi, es va quedar en molta teoria i poca pràctica. Llàstima!
Gràcies a la meua companya i amiga Ana Ovando, vaig crear un bloc una mica més seriós (però que finalment va esdevenir un bloc personal, compartit amb una amiga) i vaig poder aprendre a anar modificant el meu bloc, a tunejar-lo i a penjar videos de youtube. Això de donar permís a altres autors perquè puguen publicar al meu bloc ho he aprés d'uns alumnes: Alejandro i Juanjo. A canviar la plantilla per altres més espectculars em va ensenyar una altra alumna, Esther. I bé, em queda tant per aprendre... que ací estic.
Confie que Antonio ens ensenyarà a aprofitar les noves tecnologies a l'aula. Tinc molta il·lusió en posar-ho en pràctica.
De moment, estem començant a crear blocs en alguns grups... i dic "estem" perquè no sóc jo qui els crea sinó els alumnes. Fa poc que hem començat el projecte, així que ja veurem què passa. Almenys he aconseguit motivar alguns alumnes que no hi havia manera de motivar-los. Així que estic contentíssima.
Salutacions companys/companyes i benvinguts a la blogosfera. Ànim, que no és gens difícil!
dimarts 15 d’abril de 2008
Visitants "Marathon" (dissabte 19 d'abril, 23:00h, Benicàssim)
Ací us avance un poc del que podreu gaudir el proper dissabte.
Font: www.visitants.com
dissabte 5 d’abril de 2008
Sorolls a Calanda
Duc uns anys pujant a Calanda el dissabte sant. Quan algú m'ho proposa no puc evitar-ho i cap allà que vaig. La remor dels tambors i els bombos és tal que fa tremolar fins l'últim osset del meu cos. Si, eixe que ni sabia que tenia també... ;-) I és tan impresionant quan callen... Sembla que de sobte ens falta l'aire.
Ara ja només me queda esperar un altre any. Vindrà qualsevol a dir-me si vull anar... i no sabré dir que no. Encara que, l'any que ve m'agradaria anar en divendres, a veure "la rompida de la hora". Diu la gent del poble que n'hi ha que estar les dues dies per a gaudir de tota la intensitat dels tambors. I ells ho deuen de saber, que per això ho disfruten tots els anys. Tindrem que fer cas de la seva experiència. Ens animem?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
